A JOSEPH BEUYS DES DE L’OLOR...
...El taller s’impregnà d’olor al fondre la bresca de cera i de seguida començà a atreure abelles que s’abocaren cegament a la cera calenta, com la papallona es llança a la llum o l’impuls empeny l’home vers la seva creença.
L’escalfor desperta i manté viva l’olor − la cosa− i al refredar-se la segella. I allà restarà latent fins que la flama, la mirada, la desvetlli.
L’olor de cera s’escampa per l’espai i es dissol en l’aire com l’alè de l’art. L’home l’agafa i l’expulsa en un moviment continu. Aquí comença la dimensió social de l’art.
L’olor de l’ungüent és l’olor del recorregut de l’any, de les plantes recollides al llarg del seu curs:
consolves, farigola, àrnica, centaura, arrel de malví, violer, noguera...
Olor de terra i aire presos en la cera i el greix.
Dins el pigment el pol·len, l’olor de les flors que el contenen i la dels seus llocs. La llum dels llocs, de l’individu, del món. El principi de calor.
I l’origen. Natura naturans.
I
encara l’olor de les olors. Les que evoquen els objectes: les
bitlles, el filat... l’olor de la memòria d’unes percepcions i
de les reflexions d’una vida.
Alícia
Casadesús.