«Vetllar la flama, perquè si no ho fas, abans que te n’adonis, el vent apagarà la llum»
El vent, l’olor de cera, la llum, les lletres que s’esborren, la corporeïtat del pol·len... Tots ells són efímers que poden fixar l’etern.
Un gest evanescent però reiterat com el d’encendre cada dia l’espelma, és un gest important perquè implica el fet de creure en alguna cosa, cuidar-la, vetllar-la. Aquest gest humil però tenaç, sincer i generós, aporta alguna cosa bona al món.
La flama purifica, com el gest individual i conscient, el gest de bona voluntat, el gest individual que implica una responsabilitat social.
La flama és llum, és calor, és moviment i desvetlla l’olor de la cera. La calor és el principi de creació per a Beuys. L’escultura comença en el pensament i aquest genera calor, moviment. L’art ha de ser una cosa viva, com la flama. La flama que és també ofrena i silenci.
Quan vaig anar a buscar la cera a les abelles de l’Étienne, amb l'escafandre i tots els estris necessaris, el so i el moviment d’aquests petits insectes envoltant-me per tot arreu va ser el que més m’impressionà. Després, les explicacions de l’Étienne, l'apicultor, i alguna cosa que estava per sobre d’això: la passió amb què m’explicava el fer de les abelles. Aquí vaig entendre perfectament el sentit de la frase de Beuys de «tot home és un artista»; ho és si s’estima el que fa, si hi creu de veritat i entén la substància amb la qual treballa. Llavors és lliure, i aquesta llibertat que neix de la profunditat pot transformar el món.
També l’actitud de la Trini i la Pepita, dues veïnes del poble que, amb aquesta cera i la recol·lecció durant l’any de més de vint plantes que troben aquí i allà, elaboren «l’ungüent de la Rita», que es prepara durant hores, en comunitat o individualment, i després el regalen a qui el necessita. Tot el que envolta l’ungüent estableix una complicitat entre els habitants d’un lloc i la seva relació amb la terra. La substància profunda d’aquest fet evidencia la part ancestral i xamànica de la qual parla Beuys. El poder curatiu de l’art. La relació de l’home amb la natura abans de l'escissió.
Cal adonar-se d’aquesta escissió per començar a reparar-la, i de la ferida que aquesta provoca en l’home i en la societat. Una escissió que provoca dolor −individual i social−, que aboca al buit del qual només se’n podrà sortir al costat de la natura, amb la tenacitat del fer i la consciència individual que podrà transformar també la consciència col·lectiva. L’art es dissol en la vida i transforma la societat; la fa més lliure, més justa, més humana.
Els materials tenen la seva substància i, segons Beuys, si aquests troben la forma adequada, els objectes que en resulten esdevenen natura i perviuen. Si no, esdevenen artificials, sense ànima, i estan condemnats a morir.
Les bitlles són objectes amb ànima que mantenen latent la seva substància, que evoquen el teixir, que contenen memòries d’unes percepcions d’infantesa. Que ens parlen d’un procés de vida individual i col·lectiu: el de Beuys; el de Sant Ignasi de Loiola; el d’una societat que navega entre la cultura i la natura, la natura i la cultura.
Alícia Casadesús.