Microgrames, Alícia Casadesús i Antoni Clapés

Són els peus qui fan el camí

Massa sovint, immersos en aquesta societat nostra on el que sembla que importi és l’acumulació, no ja de diners o de propietats, sinó de vivències o d’experiències —que, en realitat, per la seva fugacitat, i per la nostra inatenció, per com ens limitem a passar-hi pel costat, no pas assaborint-los, fent-los nostres, sinó com aquells qui col·leccionen obsessivament instants, com si fos un àlbum de cromos que calgués acabar al més aviat possible, són infravivències o infraexperiències— convertim l’art no en un gaudi sinó en una mena de competició. En una competició absurda, on guanya qui n’ha vist més, qui ha visitat més museus, com sembla que sigui millor viatger qui ha visitat més països i no qui els ha viscut.

Per adonar-se d’aquesta perversió general en la manera d’atansar-nos i d’acollir l’art, n’hi ha prou amb anar al Louvre i comprovar com s’amuntega tothom com anyells davant de La Gioconda, obrint-se pas a cops de colzes per poder-la fotografiar, mentre al seu costat una obra de categoria similar no l’està mirant ningú, o com, al Passeig de Gràcia barceloní, els submisos militants de les obres d’art que no et pots perdre sota cap concepte, fotografien mil vegades la Casa Batlló tot deixant de banda les dues meravelles que li fan costat.

No gaudim l’art, el consumim. I, com gairebé tot, l’oblidem  tan de pressa com el consumim; no ens deixa cap petja, no ens provoca cap emoció, si més no, cap més que la que ens havien promès, la que ens havien dit que havíem de sentir: un «Oh!» o un «Quina meravella!», automàtics i induïts que no van més enllà, que seríem incapaços de concretar o d’individualitzar si ens ho demanéssim. La nostra relació amb l’art és la de simples espectadors; espectadors no ja disciplinats, obedients sinó, el que és molt i molt pitjor, passius, receptors.

Segurament és per això que experiències col·laboratives com les d’Alícia Casadesús i Antoni Clapésen Microgrames, que Llibres del Segle ha tingut la brillant idea de recollir en un llibre, acostumen a passar tan desapercebudes, perquè no tan sols se situen al marge sinó perquè requereixen a l’espectador no ja la seva participació, sinó la seva implicació; perquè reformulen, en un sentit molt més ampli, molt més ric i enriquidor, la funció i el sentit de l’espectador: l’espectador esdevé creador —més exactament, co-reador (o re-creador) de la mateixa manera que l’autor (els autors, en aquest cas) esdevenen espectadors —en el sentit etimològic de la paraula: ells també esperen, esperen a veure com reaccionen els visitants davant de les seves obres, com les transformen i les fan evolucionar amb les seves intervencions.

Una intervenció que el primer que necessita per a ésser profitosa —profitosa, no cal dir-ho, des del punt de vista artístic, emocional o espiritual— és l’incondicionament, la netedat i virginitat de la mirada, com ho expressa amb exactitud Vicenç Altaió: “Sense cap instrucció prèvia hem entrat dins l’art, un art confós amb la natura, sobreinscrivint-la”, perquè només sense instruccions serem capaços de capbussar-nos-hi, de fer nostre l’art. I de fer-lo nostre en el lloc on l’artista ha decidit instal·lar-lo, en el marc que ha considerat més adient perquè motivin la reacció de l’espectador/recreador. Per dir-ho en paraules de Joan Nogué: “Els éssers humans creem llocs en l’espai, els vivim, els imbuïm de significat i hi generem sentit de lloc”.

Perquè, si bé és cert que, com bé apunta Anna Palomo, en un inici “Microgrames és era, diria jo— […] el fruit reeixit de dues voluntats acoblades”, de l’encontre i entesa entre dos artistes que, des de mitjans d’expressió diferents però amb perspectives similars —“Cada treball és una resposta a l’altre, però alhora és també pregunta, motor i llavor per al següent”, anota ella; “I era el teu dir que escoltava en mi. / I era el teu fer que sentia meu”, poetitza ell—, acaba convertint-se en molt més, en una obra col·lectiva, en el producte (combinat, i en permanent evolució) de la llavor de Casadesús i de Clapés, del lloc on es feia visible —fins i tot, del camí que hi duia— i de la reacció del públic.

L’acoblament d’un parell d’artistes, doncs, com a punt de partença, com a proposta de treball, com a incitació, com a taller on el públic interactuí amb l’obra, la transformi i la faci arribar més enllà; a aquest més enllà, diferent per a cada persona, que només és possible assolir quan l’artista o els artistes conviden i els espectadors accepten la invitació i s’hi impliquen, quan esdevenen conscients que, en l’art, els camins únicament existeixen quan els seus peus els van fent a mesura que avancen.

Perquè, com remarca Jordi Pigem, si, per una banda, “l’art genuí requereix que l’artista visqui en primera persona allò que l’art representa”, per un altra, si el que es vol és que l’obra d’art produeixi els seus efectes, que l’espectador la faci (i, sobretot, que la senti) seva, que la faci reviure, “si la vol apreciar plenament”, cal, ineludiblement, que “qui la contempl[i]”  s’endinsi “en el món del qual l’obra emana”.

Per dir-ho en mots de l’artista plàstica: “És a partir de l’altre que ens reconeixem […] [i] és d’aquesta manera […] que l’art pren una dimensió social; és un deixar i agafar constants en un moviment continu. Entre tots, creadors i espectadors, teixim alguna cosa”. I que ho faci en les condicions més òptimes, aquelles que afavoreixin la seva (del tot imprescindible) funció creadora o co-cradora: “a poc a poc, / sense perquè”, “Avances cap a tu mateix. / La fascinació pel detall, pel gest mínim. / Pel canvi imperceptible”, ens mormola el poeta.

Òbviament, el gruix de l’obra es troba en el llibre —en la correspondència creuada entre tots dos, en les fotografies de les creacions artístiques de Casadesús, en el lloc on s’exposaven, a Sant Miquel de Serarols i del camí que hi duia  (lloc i camí gairebé tan importants com l’obra mateixa) i en la (silenciosa) paraula poètica de Clapés—, però he preferit acabar aquesta meva anàlisi just en entrar al pòrtic.

Mal prescriptor fóra, si no ho fes, car entenc que del que es tracta, també per part meva, és de convidar els lectors —alliberats de qualsevol indicació:“No cercar res, no ambicionar res, voler ser no-ningú. / Només des de l’anonimat es pot ser lliure. / Només des de la invisibilitat s’és”—, a endinsar-se en aquesta fantàstica experiència de dos artistes que, en harmonia però conservant les seves veus pròpies, van temptar l’impossible: “Dibuixar com el vent, / dibuixar amb el vent, / dibuixar el vent”


Xavier Serrahima