Visc l’art com una part indissociable de la vida. Com una manera d’estar, de mirar, de pensar i des d’on dir el món. Dir-lo d’una manera lenta, una mica a contracorrent de com el vivim.

El treball que ha anat definint la meva trajectòria sovint parla del lloc i és des de la reflexió i la percepció del lloc que es desenvolupa, tant si és en un espai rural, urbà o a la xarxa. Em deixo imbuir pel seu alè per després pensar-lo, escriure’l, reflexionar i crear.

En cada treball l’obra va incidint cada vegada més fondament en el territori on visc. El camino, el penetro, en dic la seva substància.

Des de fa un temps em preocupa la manera com mirem l’art –també la vida en general-, és per això que la manera de mostrar l’obra es converteix en motiu de reflexió i en el contingut de l’obra mateixa.

Treballo per a una aproximació individual cap a l’art, m’interessa la suma d’individualitats perquè és la responsabilitat individual que incideix en l’harmonia social.

Sovint col·laboro amb poetes i artistes d’altres disciplines per compartir-ne la mirada. Per dir.

Dir l’evanescència i la perdurabilitat; dir la llum, el gest, les relacions, la substància de les coses. Dir la natura.

I ho faig a prop del silenci, intentant aportar també un silenci a l’espectador, enmig del brogit de la societat que habita.

En resulta un treball que es mou a prop de la poesia i està fet per a ser viscut, sentit i pensat.

Sovint l’obra és efímera i ha estat feta i desfeta en el propi lloc pel qual ha estat creada, perdurant només en l’espectador que n’ha format part i en algunes de les publicacions que la recullen.